skip to Main Content

L’eruga de l’alzina: una vella coneguda

Com cada any per aquestes dates, les alzines de l’illa estan patint una estranya invasió. Un munt d’erugues trapezistes pengen dels arbres per fils de seda. Mentre fan el seu “espectacle circense” es van cruspint les fulles tendres, la qual cosa deixa les alzines amb un aspecte sec i desolador.

Qui és aquest artista de circ tan golafre? És l’eruga de l’alzina: una papallona nocturna autòctona de l’illa.

L’eruga de l’alzina o “lagarta peluda” en castellà, és una papallona nocturna (lepidòpter heteròcer) de la família Lymantriidae i el seu nom científic és Lymantria dispar L. És una papallona defoliadora que viu al centre i sud d’Europa, a Àsia i al nord d’Àfrica, és a dir, que és una espècie pròpia de les nostres terres. En canvi, als Estats Units va ser introduïda de manera accidental per un naturalista al 1869 i des d’aleshores s’ha estès fins a Canadà.

La Lymantria dispar durant la seva fase eruga s’alimenta de les fulles i brots tendres principalment dels arbres del gènere Quercus, com ara l’alzina (Quercus ilex) i el roure. També es pot alimentar àmplia varietat de plantes com ara les del pollancre (Populus nigra), l’om (Ulmus minor), d’una l’arbocera (Arbutus unedo), fins i tot, de diferents espècies de pins (Pinus spp.). L’eruga de l’alzina té una capacitat defoliadora important, sobretot de les fulles noves. Si la plaga és prou abundant, pot arribar a defoliar completament els arbres. Malgrat ser molt espectacular, la vida dels arbres atacats no acostuma a córrer perill. En la majoria dels casos només es veu afectat el creixement i la producció de fruit. L’eruga de l’alzina o “lagarta peluda” és un problema important en aquells territoris on es treu un profit econòmic dels arbres, com són la producció de glans per aliment dels porcs i l’extracció de suro de l’alzina surera.

 

Eruga de l’alzina (Lymantria dispar) Eruga de l’alzina (Lymantria dispar) en un dels últims estadis
(Foto de Margi Egiguren)

Cicle biològic

El cicle biològic de l’eruga de l’alzina és univoltí, és a dir, que presenta una sola generació cada any. La Lymantria dispar passa l’hivern en forma d’ou, els quals queden protegits amb un plastró groguenc que normalment es troba a les branques dels arbres, pedres o troncs caiguts. A finals d’abril, principis de maig, els ous fan eclosió i surten les larves (erugues). Aquestes, al cap d’uns deu dies pugen cap a les copes dels arbres i comencen a menjar-se les fulles noves. En el cas en què l’arbre no tingui fulles tendres, les larves es pengen d’uns fils de seda i es deixen endur pel vent fins a un altre arbre. D’aquesta manera es poden arribar a desplaçar diversos quilòmetres, d’això es dedueix que el vent és el principal factor de dispersió d’aquesta espècie.

Les larves femenines passen per sis estadis i les masculines per cinc estadis abans de transformar-se en crisàlide. En els darrers estadis, la larva arriba a fer 45-70 mm i presenta uns pèls negres o clars molt llargs (menys urticants que els de la processionària del pi) i dues fileres de tubercles al dors molt característics. Solen tenir quatre parells de tubercles de color blau i set de vermells, encara que això pot variar. En aquesta darrera fase mengen tant les fulles tendres com les d’anys anteriors.
Des de finals de juny fins principis d’agost, les erugues es transformen en crisàlide (capoll). Aquestes queden penjades d’un fil a llocs protegits de l’arbre, com ara sota les branques o fissures del tronc. Al cap d’unes tres setmanes neixen els adults (imagos), que seria la fase de papallona.

 

Eruga de l’alzina (Lymantria dispar)
Erugues de Lymantria dispar acabades de néixer
(Foto de Paolo Mazzei www.leps.it)

 

La femella adulta de la Lymantria dispar té una envergadura de 45-65 mm i el seu cos és relativament gran: l’abdomen pot arribar a fer 3 cm i està recobert de pèls de color ataronjat. Tot i tenir unes ales perfectament desenvolupades, el seu voluminós abdomen li impedeix volar i només es pot desplaçar uns centímetres caminant maldestrament. La femella atrau al mascle mitjançant feromones sexuals que aquest pot captar a quilòmetres de distància.

El mascle és més petit. Fa 35-40 mm d’envergadura, 18-20 mm de longitud i té un abdomen força més petit que el de la femella. Els mascles són molt bons voladors i es poden desplaçar uns quants quilòmetres volant en ziga-zaga per trobar la femella.
Després de la fecundació, les femelles realitzaran la posta i els ous no faran eclosió fins la primavera següent.

Eruga de l’alzina (Lymantria dispar)
Mascle i femella de Lymantria dispar aparellant-se
(Foto de Paolo Mazzei www.leps.it)

 

Mètodes de control

La Lymantria dispar és un lepidòpter associat a les masses boscoses d’alzines i roures de manera natural a Espanya i la resta del sud d’Europa, és per això que té tota una sèrie de depredadors i paràsits associats que en controlen la població. L’eruga de l’alzina forma part de la xarxa tròfica dels boscos mediterranis, és a dir, que alguns depredadors com ara les aus insectívores (p. ex. la primavera, Parus major, i el puput, Upupa epops) es beneficien de la presència de papallones i erugues com la Lymantria dispar.

Tot i aquest control natural, se sap que amb una periodicitat aproximada de set anys, les poblacions d’aquesta papallona sofreixen un fort increment que pot provocar importants defoliacions durant uns tres anys. Per aquest motiu, es recomana realitzar un seguiment continu de la seva població que permeti detectar anticipadament la seva crescuda. La millor manera de fer el seguiment és mitjançant trampes de feromones. Els mascles hi queden atrapats i així es pot fer un recompte i una estima de la mida de la població. Si es detecta un augment, és recomenable incrementar el número de trampes fins a una trampa per hectàrea per tal d’estabilitzar la població.

Només en el cas en què els danys econòmics no siguin tolerables es pot realitzar un tractament aeri de fumigació amb productes formulats a partir del bacteri Bacillus thuringiensis o productes inhibidors de la quitina. Però encertar el moment de la fumigació és difícil i per aquest motiu no sempre és eficient. La fumigació s’ha de realitzar tenint en compte el percentatge d’eruga nascuda i la quantitat de rebrot o fulla nova existent. El més adequat és que l’eruga es trobi en un dels primers estadis i que la quantitat de fulla nova sigui important, però que sigui abans de les primeres defoliacions, ja que de no ser així naixeran nous brots lliures d’insecticida. Cal recordar, però, que no hi ha cap insecticida totalment exclusiu per a una espècie i que qualsevol fumigació o tractament amb productes d’aquest tipus tindrà un efecte sobre altres insectes i fauna associada del bosc.

De totes maneres, com que es tracta d’una espècie natural del Mediterrani, és d’esperar que, si el bosc es troba en un “bon estat de salut”, els paràsits i els depredadors naturals de la Lymantria dispar siguin capaços de controlar la seva població, de la mateixa manera que una persona sana no necessitarà antibiòtics per curar un refredat.

20-06-2007

Amb qui ho vols compartir?
Back To Top